La música és un llenguatge universal que cada persona fa servir a la seva manera, però si és sincera, arriba. Moltes vegades les cançons, o millor dit, les lletres, parlen de pèrdua, d’enyorança, de patiment. La persona que aconsegueix transformar tots aquest sentiments negatius en una cançó, amb sinceritat, humilment, estarà transmetent un missatge important sense que importi si és un gran artista o no. La grandesa està sobrevalorada en la societat actual i no es valora gens l’esforç i la superació, imprescindibles per assolir fins i tot el més inferior dels esglaons de la mediocritat.
Parlant un dia amb un dels nois de l’activitat, un noi que canta hip-hop, vaig descobrir que l’únic penediment que tenia, amb tot el que havia fet, era haver fallat a sa mare, que ella patís per ell. Quan la truca s’escarrassa per fer-li entendre que estar tancat no és la fi del món, que s’ho mereix, però que pateix si veu que ella pateix. Al principi, perquè negar-ho, ho va passar malament i es revelava contra tot i tothom. Evidentment això només li va comportar problemes i més privacions que semblaven alimentar la seva frustració i excitaven la seva revel·lia. Però es va cansar. Va decidir deixar de patir i fer les coses bé. Dit així, planerament, sembla una cos fútil, una nimietat, però realment és un pas valent i difícil. El seu nou camí el va dur cap a la música, primer com una manera d’evadir-se, i després, com una via d’expressar allò que li cremava per dins i que mai no hagués gosat dir a ningú, potser, ni a ell mateix. Jo vaig tenir el privilegi de ser dels primer en sentir el tema que va composar demanant perdó a sa mare. No soc pas aficionat al hip-hop, però em va agradar molt. Com no podia ser d’una altra manera, es va anar animant i va voler compartir aquella cançó, aquella història tan personal, amb els seus companys. Pel concert del Dia Internacional de la Música va fer el seu debut. Mai no havia cantat en un escenari, mai ningú no l’havia sentit dir aquelles paraules tan profundes i plenes de significat, i va semblar que ho portés fent tota la vida. Va connectar amb el públic i aquest el va premiar amb un gran aplaudiment.
Quan el nostre taller va ser escollit per sortir en un programa televisiu, el van voler entrevistar i li van preguntar:
- Què és per a tu la llibertat?
Es va quedar uns instants en silenci, com recordant alguna cosa. La pregunta era massa evident, fàcil, podia contestar amb qualsevol tòpic, però ell va dir:
- Sé el que esperes que digui, però per a mi la llibertat és molt més, no es pot explicar. – Va fer una pausa dramàtica abans de continuar. - Quan portava tres mesos de presó, patint a les meves carns el que és estar tancat en una gàbia, vaig trucar a la meva dona i li vaig demanar que deixés anar al lloro. Ella em va dir que era una bogeria, que el lloro portava amb nosaltres molts anys, però vaig insistir. Ella no sabia el que jo sentia, mai no ho sabrà! I així ho va fer. Però el lloro no va marxar. Ara vola donant voltes al voltant de la casa i quan està cansat o té ganes de menjar o dormir torna a la gàbia, ara sempre oberta. Per a mi això és la llibertat.
Vam riure amb ganes i fora de càmera li vaig preguntar si aquella història era certa o se l’acabava d’inventar. Em va mirar amb picardia, es va arronsar d’espatlles i no va dir res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada