dimecres, 3 d’abril del 2013

Com ser bona persona i no morir en l'intent V

Què fa una bona persona quan decideix que és hora de cuidar-se una mica? Ser bona persona no està renyat amb tenir una bona imatge personal, llavors quan la panxeta comença a revelar-se, és hora de prendre mesures al respecte: apuntar-se al gimnàs! El primer repte serà apuntar-se. El gimnàs ha d’estar a prop de casa per tal que la distància no sigui una excusa per no anar-hi. A la recepció es trobarà nois i noies en bona forma com si volguessin fer entendre que està al lloc idoni per posar-se en forma. Després de signar els documents de la inscripció, de pagar in situ i de rebre la motxilla, la samarreta i l’ampolla per a l’aigua de regal, ja pot començar a treballar el seu cos. Innocentment se’n va a casa amb la sensació de que ja ho té tot fet.
Què fa una bona persona el primer dia de gimnàs? Com que ningú no l’adverteix del que li espera, prepara la motxilla amb un gran somriure als llavis. Les tovalloles, una gran per a la dutxa i una petita per a la suor, roba de fer esport, que acostumen a ser samarretes velles que mai no es posa i pantalons curts ridículs, unes bambes de colors llampants, imprescindible aquest detall, el necesser, roba interior de recanvi, l’mp3 per a escoltar música i l’ampolleta per a l’aigua que li han regalat. La motxilla pesa més que ell. Els deu minuts caminant fins al gimnàs es converteixen en un infern. Quan arriba a la porta està amarat de suor, li fan mal les espatlles, les dues, ja que ha canviat la motxilla de costat una vintena de vegades, i ara està pensant si no seria millor tornar-se’n a casa a descansar. Però no! A dins! Es canvia, i fet un mamarratxo entra a la sala de fitness. Per escalfar seu a la bicicleta estàtica i es passa una estona pedalejant. Després trota una mica a la cinta i decideix barallar-se amb l’el·líptica que el derrota sense clemència. Es veu la meitat de l’aigua de l’ampolla, sense respirar. Com que li fa vergonya i no vol molestar, observa el que fa la gent i comença a imitar el que veu. Va seient a les màquines i va aixecant pesos de qualsevol manera. Quan ja porta una bona estona decideix que ja té prou per al primer dia i se’n va cap a la dutxa. Les dutxes semblen una broma de mal gust. Això o les ha dissenyat un ex-presidiari. Millor que no caigui el sabó, per si de cas. Se’n va cap a casa amb mal de tot. Segur que fer esport és bo per la salut? L’endemà les agulletes són memorables i el dolor, insofrible. La bona persona decideix que seguirà pagant i que quan es recuperi del dolor muscular potser, només potser, tornarà a intentar-ho. El director del gimnàs segur que li agraeix el donatiu mensual.
Què fa una bona persona quan porta un any pagant gimnàs i només ha anat dos cops? Com és bona persona pensa que és com si estigués fent un donatiu a una ONG de persones vigorèxiques. Pobres! Sense el seu ajut econòmic aquell gimnàs se n’aniria en orris.
Què fa una bona persona quan porta tres anys pagant gimnàs i ni els bons propòsits d’any nou aconsegueixen que torni a anar? Doncs ha de fer el cor fort i acostar-se al gimnàs, demonitzat en les profunditats del subconscient, per mirar d’esborrar-se. Aquí poden passar dues coses: 1- Que no aconsegueixi donar-se de baixa i torni cap a casa amb el desig de veure si al quart any de pagar i no anar ho intenta de nou i ho aconsegueix. 2- La noia de recepció, una rosa sense ni un gram de greix al cos, el convenç perquè ho torni a provar, és pel seu propi bé, i llavors la bona persona torna al punt de: Què fa una bona persona el primer dia de gimnàs? Per tant, la conclusió és que les bones persones que realment no volen anar al gimnàs, millor que no s’apuntin perquè després és com una secta... no es pot sortir amb vida!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada