dimarts, 23 d’abril del 2013

Com un caramel de llimona


Algunes nits, sense motiu, sento enyorança. Enyoro a totes, o a alguna en concret, les persones que van estar i ja no hi són. O simplement a qui va passar per la meva vida, ensenyant-me quelcom, per després desaparèixer per sempre, físicament, no pas a la memòria.

Tu sempre somreies, un somriure que avui no té nom perquè la pols de la memòria l’ha esborrat. Reconec que et vaig retallar al subconscient per a fer una plantilla a on a partir d’aquell moment havien d’encaixar les dones de la meva vida. Però amb tu tot era nou i innocent, com jo. Només era un nen, no tenia res, però necessitava explicar-te el que sentia, tot i que jo mateix no ho entenia.

A la butxaca, aquell dia radiant d’estiu, portava un caramel de llimona. Amb mans tremoloses vaig gargotejar un “M’AGRADES” quasi il·legible a l’embolcall. Amb un nus a l’estómac em vaig acostar i et vaig donar el meu cor. Em vas mirar, vas somriure, com sempre, vas obrir el petit regal, vas llençar l’embolcall sense fer esment del missatge i et vas cruspir golafrement el contingut.

No sé pas perquè recordo això aquesta nit, però és cert, vaig aprendre que l’amor tot sovint és com un caramel de llimona.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada