dijous, 25 d’abril del 2013

Deshumanització

Tot i el fred regnant, els carrers bullen d’activitat. Fa quasi un mes que es respira pertot un aire nadalenc recarregat i artificiós del qual és gairebé impossible escapar. A quarts de sis el cel ja és ben negre però les llums dels aparadors, dels cotxes, dels mòbils, dels milers d’adorns nadalencs que pengen ça i lla emulen un sol omnipresent que atreu les ànimes perdudes cap a la seva perdició.
Els dies avancen cap a les dates assenyalades en vermell al calendari i la frenesia compradora s’accentua fins a límits insospitats. Pels supermercats de barri i les grans superfícies han passat ordes compradores que no han deixat existència onsevulga que es miri: pernil, salmó, vins i caves, licors, carns, peix i marisc, fruites exòtiques i, per descomptat, torrons, galetes i bombons han estat els objectius prioritaris. La devastació és èpica, com èpica és la indiferència dels compradors que semblen induïts per una força que els mena d’un racó inaccessible del subconscient i els empeny a acumular tot allò que estigui al seu abast. Però no acaba aquí la cosa, no, ja que no és l’aliment ni la subsistència el motor d’aquest instint primitiu i desconegut i el dispendi s’estén a objectes innecessaris i superflus, com més cars, fràgils i inútils millor. És per això que les andròmines tecnològicament punteres corren greu perill d’extinció en aquestes dates i les botigues especialitzades s’han de preparar per capejar cues indecentment llargues de clients ansiosos per adquirir els articles més cobejats que en un futur absurdament pròxim seran tan aviat envejats com passats de moda.

La nit abans del gran dia els cors bateguen fort. Les nits més curtes de l’any han deixat de ser-ho de manera artificial i la Saturnalia pren tota la seva força: tothom té el mateix dret a gastar i a menjar desmesuradament. Comença una competició que s’ha estat preparant durant setmanes i que durarà setmanes també. No hi haurà vencedors ni vençuts. Com cada any acabarà tot en un empat tècnic sense foto finish que aclareixi l’ajustat desenllaç. Els contenidors de reciclatge es veuran incapaços d’engolir l’allau de rebuig generat per tanta bogeria i els carrers seran envaïts sense pietat per papers, cartrons i bosses de plàstic que per un dia semblaran haver pres vida reclamant un espai que no els pertoca. Els estómacs sobrealimentats rebran una innecessària quantitat de calories, sucres, alcohols, que sublimaran la sensació d’eufòria fent que les discussions familiars i els petits problemes esdevinguin el centre d’atenció de sobretaules infinites. I més, menjar més, i més, més regals, i més, més alcohol, i més, més bogeria.

El dia es lleva lentament. Un sol mandrós treu el caparró per l’horitzó i les boirines matinals es resisteixen a desaparèixer. Tot es troba en un silenci dens i estrany, un silenci que potser fa centenars d’anys que no s’ha sentit enlloc del món, i els refilets dels ocells dominen l’espai buit de motors, crits, sirenes, riures i paraules. Un escarabat negre metal·litzat travessa l’asfalt sense apressar-se mentre una garsa saltironeja gràcilment no gaire lluny d’allà amb el seu plomatge tan característic. Per tot arreu apareixen petits animalons, bestioles espantadisses que potser només gosen treure el musell una mica i es tornen a amagar, ensumen, surten corrents i s’amaguen en un altre forat: és el joc de la supervivència.
Tot i ser un dia feiner, el primer després de les festes, no es veuen cotxes circulant,  no hi ha gent a les parades de l’autobús i les portes del metro romanen tancades inexplicablement. Es fa evident que la nit anterior no han passat a recollir les escombraries que s’apilen indecentment al costat dels contenidors i alguns gats vagarívols fan de les seves amb les bosses indefenses plenes a vessar de menjar desaprofitat. L’aire juga amb els papers abandonats que ballen, giren i s’aturen per tornar a començar capriciosament repetint el cicle però no el ball que sempre és diferent i imprevisible. Els arbres a les avingudes semblen parlar entre ells i dansen a càmera lenta vinclats pel mateix aire capriciós. Però no passa res. Res.

Els dies es succeeixen i la situació no canvia. Els animalons van perdent a poc a poc la seva por i van envaint espais que abans tenien vetats: els carrers, les places, les botigues, les escoles, els mercats. On no gosen entrar és a les cases. Saben què passa si entra un animal a casa d’un humà: la mort, com més horrible, cruenta i sagnant, millor. Només alguns proscrits, com els escarabats o les formigues, es riuen de la pena de mort i conviuen amb paranys i verins, però la resta... La resta té massa seny com per jugar-se-la per no res.
Els animals més grossos, amagats sempre per necessitat, es veuen de sobte protegits per un armistici unilateral ja que l’enemic no dóna senyals de vida. Pels carrer es poden veure alguns cérvols, senglars i, a prop de l’alta muntanya, fins i tot algun ós.
Els contenidors han deixat de ser una font fàcil de menjar i l’entorn els ha anat engolint mica en mica. Els cotxes han perdut la seva lluïssor i els semàfors ja no canvien rítmicament de color. No hi ha trànsit, no hi han persones creuant, només la natura recuperant molt lentament el que un dia li van arrabassar.
* * * * *
Els raigs de sol comencen a escalfar una mica més i els dies es fan sensiblement més llargs. Les ciutats i pobles ja han estat completament envaïts per la vida salvatge i una harmonia contagiosa sembla regnar per onsevulga. Fins i tot, al bell mig d’una gran avinguda, davant l’astorament de l’univers, una fràgil floreta s’ha obert camí per l’asfalt i treu els seus colors a l’aire primaveral. Els animals no es pregunten què ha passat perquè no poden. O potser ho fan a la seva manera i no sabem entendre-ho. El cert és que tot ha canviat a millor, però res no dura per sempre.
Un soroll s’ha deixat sentir, imperceptible, tímid, avergonyit de la seva pròpia existència. Insisteix una mica més, però encara és pràcticament inaudible. Finalment es sent com un xerric i el grinyol característic d’una porta que necessita oli a les frontisses. Tot s’atura en sec, els animals deixen el que estan fent i es giren en direcció al soroll nouvingut. L’esglai es dibuixa a l’esguard d’algunes bèsties que fugen abans d’assabentar-se de quin és el perill. Davant de l’expectació animal apareix un humà, el primer que es deixa veure en mesos. Porta un pijama moltes talles més gran del que necessita, tot arrugat i brut, els cabells despentinats i fets un embolic. Camina amb passes curtes, clarament desorientat, buscant resposta a algun instint que l’empeny a continuar endavant i no s’adona que va descalç fins que trepitja una espina i se’n plany amb gest de dolor. A la mà porta alguna cosa que sosté amb força. Sembla un mòbil de d’última generació. Està apagat, sense bateria, mort. Se’l queda mirant una bona estona i amb un dit ossut comença a prémer la pantalla inútilment. Triga una bona estona en adonar-se que no aconseguirà fer-lo reviure i el seu gest es torna contradictori: ha passat de l’estupefacció al pànic i del pànic a l’alleujament i novament a l’estupefacció en qüestió de segons. Amb gest ràpid estampa el mòbil contra el terra i es queda mirant els bocins repetint el mateix cicle d’estupefacció, pànic i alleujament. Finalment decideix prosseguir la marxa però s’adona que està rodejat d’animals que el fiten pendents dels seus moviments. Es queda molt quiet, mirant de reüll, fins que a poc a poc decideix treure’s la part superior del pijama. Ho fa molt lentament, sense moviments bruscos, quedant-se amb el tors al descobert. Se li marquen les costelles de forma alarmant i la panxa, plena d’estries, denota que ha perdut molt de pes de manera molt sobtada. Segueix despullant-se i es queda completament nu. Tot ell és un sac d’ossos però irradia serenor com si després de molt de temps per fi estigués en pau.
Darrere seu, no molt lluny d’allà, una escena similar es reprodueix amb diferent protagonista. Una dona de cabells rossos amb les arrels ben negres ha sortit d’un edifici i es troba al bell mig del carrer. Es veu força desorientada i camina amb dificultats. Porta un camisó de seda vermell tan gran que a prou feines aconsegueix quedar-se subjecte d’una de les espatlles. Es fa evident que també ha perdut molt de pes de forma sobtada. En aquest just moment sembla adonar-se’n de que porta un portàtil a les mans. També està apagat, sense bateria, mort. Després de comprovar diverses vegades que prement el botó no es posa en marxa li sobrevé un atac d’angoixa. Sembla que li falta l’aire, no pot respirar. Crida i crida, demana ajuda, maleeix tot el que es pot maleir una vegada i una altra fins que cau de genolls a terra.
Els animals més propers s’acosten amb cautela a la dona que somiqueja a terra. Un petit esquirol i un gos petaner s’atansen a ensumar-la. Quan la dona veu el gos, xiscla esgarrifosament i amb el portàtil inservible li dóna un cop que el fa recular. De sobte un gruny generalitzat col·lapsa l’entorn i centenars d’ulls es claven en la dona que abraça el portàtil com si fos un nen desvalgut. Els animals s’acosten poc a poc ensumant l’aire, calculant. La dona s’aixeca donant cops a l’aire amb el portàtil per foragitar a les bestioles que se li atansen novament. De sobre, un segon de calma absoluta, un segon en que res no es sent, res no es mou i... La fi. A prou feines ha durat uns quants segons. La dona desfigurada i sagnant jeu a terra sense vida.

A poc a poc les persones han anat despertant. Uns han trigat més, uns altres, menys. Hi ha qui no ha despertat, incapaç de suportar la letargia inexplicable en que s’ha sumit la humanitat. Però tots, sense excepció, han passat pel mateix judici. La natura, que ha recuperat en uns poc mesos tot allò que li havia estat sostret durant segles, no està disposada a perdre-ho de nou. Els animals han executat o indultat a tothom que s’anava despertant seguint un instint primari tan poderós com inexplicable i, ara que el procés ha finalitzat, els animals tornen als seus hàbitats i les persones que han sobreviscut al procés s’estan reunint per debatre què s’ha de fer d’ara endavant.
Dos corrents ben diferenciats divideixen el gruix de la multitud: els partidaris de la deshumanització total i els partidaris del veritable progrés sostenible. Aquells que fa més dies que són desperts i han tingut temps de veure com van ara les coses exposen les seves opinions. Els milers de cossos que hi ha pels carrers representen un seriós perill per a la salut general i eliminar-los es ara la prioritat per sobre d’altres discursos més filosòfics. Tot i així la fractura social es fa evident i de forma quasi natural cadascú s’acaba decantant cap al cantó que més li convé defensant els seus ideals sense atacar els dels altres.
* * * * *
Durant anys les dues noves espècies d’humans conviuran en harmonia entre elles i amb la natura. Els deshumanitzats retrobaran el seu costat més salvatge i connectaran amb la natura de manera quasi simbiòtica; per la seva part, els eco-progressistes trobaran noves fórmules de desenvolupament menys agressives amb l’entorn i la reutilització serà la font principal de matèries primeres. Però no tot pot ser positiu: els uns perdran part de la seva capacitat humana de raonar i veuran en qualsevol acció sobre la natura un perill intolerable; els altres, molt o poc, hauran d’utilitzar els escassos recursos naturals de que disposen per poder seguir endavant en nom del progrés. El conflicte estarà novament servit i finalment arribarà la guerra, cruenta, fratricida i inútil (no ho són pas totes les guerres?). Ningú tindrà raó o estarà equivocat del tot, però els ideals es portaran a l’extrem i ningú no voldrà donar el seu braç a tòrcer fins que arribi un moment en que ja no quedi ningú per lluitar absurdament. Potser l’únic procés real de deshumanització sigui l’anihilació de l’espècie.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada