divendres, 30 de maig del 2014

Persecució

Quan la noia es va aixecar del banc no va veure com m’apropava al lloc on havia estat asseguda feia tan sols un moment. Es va allunyar amb pas decidit sense mirar enrere i va girar la cantonada. Vaig arrencar a córrer darrere seu però, en girar la mateixa cantonada, no la vaig veure per enlloc. Segurament estava dins d’algun local o botiga però, per assegurar-me’n, vaig córrer fins a l’altra cantonada constatant que no hi era en cap dels altres carrers. Si no volia que se m’escapés, només havia d’esperar a que sortís d’allà on s’hagués ficat.
Van passar quinze minuts abans de que la tornés a veure sortint d’una botiga de roba amb una bosseta penjant de la mà dreta. Em vaig anar obrint pas entre la gent fins que la vaig tenir a tocar, però en un moviment inesperat, es va escapolir, aliena a la meva infructuosa persecució. Em vaig desesperar, hagués cridat i maleït però no era qüestió de fer una escena en mig de la gentada. Vaig mirar d’atrapar-la de nou i, malgrat que no s’havia girat ni un sol cop, malgrat que era evident que ni se n’havia adonat de la meva presència, semblava ben bé com si fugís instintivament de mi: cada cop que la tenia a tocar, s’escapava en el darrer moment.
Empès per una creixent frustració, vaig decidir acabar amb aquell joc d’una vegada per totes. Vaig córrer com un esperitat empentant accidentalment a algun desprevingut vianant fins que, d’una revolada, la vaig agafar pel braç amb contundència i es va girar bruscament cap a mi quedant les nostres cares a tocar. El seu rostre reflectia l’espant de qui no espera allò que de sobte és conscient que està passant. Sense alè, fora de mi, sense alliberar-la de la pressió que la meva mà exercia sobre el seu braç, vaig ficar l’altre mà a la butxaca i...

- Perdona, se t’han caigut les claus del cotxe. Has marxat tan ràpid...

La noia les va agafar i va sortir cames ajudeu-me sense donar-me’n les gràcies.


dilluns, 19 de maig del 2014

El turista

Un madrileny acaba d’aterrar a Barcelona. Té el cap ple de prejudicis. Està recelós, mira al voltant amb la sensació de que tothom és molt agarrat i, com que no porta barretina, té por de ser reprès per algun catalanista exaltat i es sent com un turista al seu propi país. I clar, sense voler es troba amb un català. El mira amb desconfiança i procura no acostar-s’hi gaire. El català també l’ha vist. Ha observat certs indicis: és un fatxenda i les des finals les transforma en zetes. És madrileny! No! Pitjor! És espanyol! Les mirades es troben i salten espurnes. El madrileny, amb un correctíssim castellà, saluda amb fanfarroneria, i el català, de naturalesa malvada i roïna, contesta amb un català d’accent tancadíssim.
La conversa sembla una mena de combat, una dansa absurda que només serveix per entretenir als idiotes avorrits que, passant pel costat, s’adonen i paren a xafardejar. Ràpidament es formen dos bàndols: uns donen suport al madrileny, faltaria més, els altres, al català, estem a casa, coi! Comencen a fer comentaris, a cridar, i això fa que els combatents es vagin animant. La conversa catalano-castellana va pujant de to sense abandonar la correcció i comencen els retrets, les injúries. Amb cada cop verbal, el públic aplaudeix i ovaciona al seu preferit, però s’està amuntegant tanta gent que estan començant a empènyer i la distància entre ambdós combatents s’està reduint.
Quan estan a tocar, cadascú sent l’alè de l’altre a la cara. La gentada crida, volen sang, arreglem-ho d’una vegada! Estan tan a prop que el contacte físic és involuntari. La catàstrofe sembla inevitable però, llavors, només llavors, es miren als ulls, s’adonen que l’altre és un ésser real, una persona de carn i ossos, i es fonen en un petó apassionat i violent. S’abracen i rodolen per terra mentre la gentada exclama amb horror davant d’aquell desenllaç tragicòmic i se’n tornen, decebuts, a les seves vides buides i insulses.


divendres, 16 de maig del 2014

Amors oblidats


L’aire juga amb el vent
que empeny les fulles ben amunt
perquè caiguin lentament
com els dies que no passen si estàs lluny.

La teva llum és una mar en calma
i la meva foscor, una tempesta infinita
que llença els records trencats a la platja
perquè algú se’n faci un collaret de petxines.

La primavera portarà flors al meu balcó
que naixeran sobre les cendres del passat
i quan la brisa em porti la seva olor
 recordaré tots els amors oblidats.