La síndrome d’Estocolm

-         Fills de puta! Malparits! Què voleu de mi? Eh! Què voleu de mi! – Els crits es senten per tot el departament. – Jo no he fet res! Desgraciats!

Dóna cops de puny a la paret fins que els artells li queden masegats. Es mossega el llavi inferior. Fa tres mesos que està al departament especial en primer grau i no sembla que en pugui sortir aviat. Porta entre reixes tota la vida i es pot dir que no ha conegut res més que la delinqüència i la presó.

S’acosta a la porta, enrabiat, el cap li vull amb mil barbaritats i comença a colpejar-la fent ressonar el metall.

-         No teniu collons! Si fóssiu la meitat d’homes que jo obriríeu aquesta porta i arreglaríem això com s’ha de fer, amb els punys! Però no, sou uns maricons! Unes gosses sense titola! Quan surti d’aquí us buscaré i us mataré a tots!

Amb el darrer cop de punys un so estrany s’ha deixat sentir entre crits i s’atura en sec mirant d’endevinar d’on prové. Toca la porta amb la punteta dels dits i comprova que cedeix i s’obre cap a ell. Treu el cap i mira pel passadís: ningú. Sense fer soroll es fica a dintre la cel·la de nou i tanca la porta amb molta cura fent força fins que sent el clac que li indica que s’ha tancat. Espera uns segons dret, indecís, però no passa res.

-         Fills de puta! – Crida colpejant la porta. – Com surti d’aquí us mato! Us mato a tots! Ho juro!