El cel sobre Barcelona
es va enfosquir. De lluny es sentien trons i la gent anava més accelerada del
normal mirant que no els enxampés la pluja. En Jaume estava a casa, o millor
dit, al portal. Estava mirant les formes irreals dels núvols que anaven
canviant amb el fort vent que es va aixecar de sobte. Estava abstret. Alguns
veïns havien passat pel seu costat i ni els havia vist. De vegades el món no
sembla real, sembla el caprici de la ment d’un pintor surrealista, i aquella
tarda era un d’aquells moments. En Jaume es sentia melangiós. Començava a
agradar-li el barri, la gent i la vida normal, per així dir-ho, tot i que de
tant en tant trobava a faltar algunes comoditats. També pensava sovint en Sara.
Li feia mal pensar-hi, però no podia evitar-ho. Tot i que no havien compartit
res real, havia estat present en cada etapa de la seva existència. Sempre
l’havia culpat a ella de que les seves relacions amb altres noies acabessin
malament. Era una manera còmode de no acceptar la seva responsabilitat, de no
veure allò que feia malament. Ell era un triomfador i les dones per a ell
havien estat trofeus. És el que havia mamat des de petit. Però ara... La seva
vida estava canviant i amb ella la seva manera de veure les coses.
Una gota es va desprendre d’un cumulonimbus i va
travessar l’espai que la separava del cap d’en Jaume on va anar a
estavellar-se. Altres companyes van prendre el mateix camí i van obligar a en
Jaume a aixecar-se i entrar a casa. Va agafar una cadira i la va acostar al
finestral del saló per contemplar com les gotes anaven fent camins per la part
exterior dels vidres. Va treure el mòbil de la butxaca i va consultar l’agenda.
Es va aturar a sobre del nom Carla. Es va quedar una estona pensant. Va
recordar l’escena del restaurant i va sentir una mica de vergonya, però aquella
noia ho valia. Ho valia? Què havia tingut amb ella? Sexe. Sexe sense compromís,
sense intensitat, només plaer i res més. Ni una conversa de debò, ni una rialla
sincera, res. Una noia increïblement maca però vertiginosament buida. Mai, mai
recordava haver tingut abans aquells sentiments pensant en una noia.
<<Què collons m’està passant!>> va pensar en Jaume. Va seguir
mirant i es va aturar al nom Ester. Va continuar i quasi cada nom tenia
alguna història que just en aquell moment no volia recordar. Va sentir que tot
plegat era fastigós. I quan estava a punt de llençar el telèfon contra la paret
fastiguejat d’ell mateix, va recordar l’amiga de la cambrera. Com es deia?
Marina. Va buscar el nom al mòbil. Efectivament, Marina, allà estava. Va
notar com un buit a l’estómac. No sabia que fer, ridícul! Mai li havia passat!
Li enviava un whats o li feia un truc? Era de debò, no sabia què fer. Va mirar
per la finestra. Continuava plovent. Va suposar que Marina estaria a casa.
Millor trucar. Va marcar. Un to, dos, tres, quatre. Va penjar. El cor li anava
a mil per hora. Es va sentir idiota i va deixar el mòbil sobre la taula.
<<Millor em dutxo, em sentiré millor>> va pensar, i així ho va fer.
Marina va sortir de la
dutxa amb els cabells embolicats amb una tovallola i es va posar el pijama. Com
ja portava fent des de feia uns dies, va agafar el mòbil per mirar si algú
l’havia trucat i va veure que tenia una trucada perduda d’un número desconegut.
El primer que va pensar, perquè era el que volia, va ser que la trucada era
d’en Jaume i, sense dubtar-ho, va pitjar el botó de retrucada. A l’altra banda
de la línia el mòbil d’en Jaume va començar a sonar. Es va acostar i va veure
que era Marina. En un principi es va alegrar, però de sobte, una ombra de dubte
el va assaltar. I si tot plegat era una trampa? Com sabia Marina que aquell era
el seu número si ell no li havia donat? I si Carla li havia donat i tot allò
era un d’aquells plans entre amigues per passar-se els nois? Va deixar que sonés
fins que al final va parar. Es va quedar mirant el telèfon com un imbècil sense
saber que fer mentre Marina es va estirar al llit fent que la tovallola li
rellisqués i els cabells molls s’alliberessin. En Jaume va moure el cap de
costat a costat i amb decisió va posar el dit damunt el botó de trucada, però
no s’atrevia, no sabia que dir-li. Marina va agafar el mòbil i se’l va posar
damunt la panxa mentre, mirant el sostre, pensava en que diria a en Jaume si la
trucava. Marina va fer un vot, l’estómac li vibrava. Va despenjar.
- Si?
- Hola - va dir en Jaume.
- Hola - va contestar ella amb la veu mig ofegada.
- Fem un cafè?
- Sí.
