Amor animal

Quan tenia set anys, en Bartomeu es va trobar un gatet al carrer que deuria tenir unes dues setmanes. Amb els ulls lleganyosos, brut i esquifit, feia pena de veure. El va amagar dins d’una caixa de cartró sota el llit. Els miols, cada cop més dèbils, passaven desapercebuts fins una tarda que el va treure de l’amagatall per donar-li de menjar i ja no es movia. El va observar llargament. La seva immobilitat era hipnòtica i al llarg d’aquella estranya vetlla alguna cosa va canviar dins seu.

Al llarg dels anys d’infantessa es va obsedir en recollir tots els gatets abandonats que trobava pel barri: a uns els trobava una llar, a uns altres, els portava a casa seva davant la desesperació de sa mare i als més dèbils i malalts, els hi donava un final digne i discret.

Arribada l’adolescència semblava que amb les hormones revolucionades s’oblidaria dels gatets, però no va ser així. Es va fer voluntari en una protectora local i allà passava totes les hores lliures. I mentre els companys anaven trobant parella i repartien les seves hores entre l’amor i la passió pels animals, ell va anar incrementant el seu compromís amb la causa animal sense cap altra distracció coneguda.

El seu primer pis va ser una mena de centre d’acolliment on cada habitació era l’hàbitat de desenes de gats de totes les procedències. Si algú s’acostava a ell, emocionalment parlant, acabava fugint davant d’aquella obsessió malaltissa. I així, amb els temps, va ser conegut com el noi dels gats, el senyor dels gats i, finalment, el vell dels gats.

Els veïns veien en ell una barreja de sant i tarat. Era evident que la tasca que feia era lloable, però la seva conducta feia que no se’l valorés com mereixia. Es deia que a casa tenia més de cent gats i ningú no s’explicava com podia costejar les despeses derivades d’alimentar-los i tenir-ne cura. La canalla del barri, que sempre es fixen en coses que als adults se’ls escapen, deien que sempre el veien entrant gats però que mai no en sortien. Més d’un tenia la sospita de que se’ls cruspia i que per això sempre en buscava més i més. Però és clar, no es pot fer cas de les enraonies de la canalla.

Però un bon dia el vell dels gats va desaparèixer. No se’l veia des de feia setmanes, però tampoc se n’havia preocupat ningú perquè no tenia relació amb cap persona que el pogués trobar a faltar. Els nens del barri van començar a formular teories esbojarrades fins que un dia un d’ells va fer el que els altres no gosaven: esmunyir-se dins la casa del vell dels gats.

Només posar un peu dins la casa va pressentir que alguna cosa no rutllava. El terra era ple de sorra, d’aquella que es fa servir per a que els gats facin les seves necessitats i l’olor era insuportable. De sobte, un soroll el va alertar. Estava segur d’haver sentit alguna cosa rere la porta, com si algú la rasqués. Es va atansar amb cautela, però no va poder evitar que a cada passa es sentís el cruixit de la sorra sota els seus peus. Va posar la mà a la maneta i va anar obrint molt lentament. Va mirar pel badall i el que va veure li va glaçar la sang. Va caure d’esquenes i va recular per terra com un esperitat. Va sortir, cames ajudeu-me, per la finestra per la que havia entrat i va córrer fins a casa com si el món s’anés caient sota els seus peus. Els pares en veure’l arribar es van espantar per l’expressió de la seva cara i el van portar a urgències donat el seu estat de nerviosisme extrem.

Amb les hores i un ansiolític, el noi es va calmar i els pares, ja a casa, van poder preguntar-li per allò que l’havia horroritzat. El pobre noi va explicar la malifeta davant dels ulls d’incredulitat dels pares, però el pitjor estava per arribar. En la foscor havia sentit la fortor que hi feia en aquell forat infest, els sorolls darrera la porta i la curiositat que el va empènyer a obrir-la tan sols el just per treure-hi el nas. Va ser llavors quan ho va veure, va ser llavors quan la seva curta vida va passar davant dels seus ulls com un filmet i va caure de cul, va ser llavors que va fugir com un esperitat i va arribar a casa en estat de xoc.

Els pares escoltaven mirant que no se’ls hi escapés el riure. No volien ferir la sensibilitat del seu fill, però allò que explicava era amassa fort: el vell estava disfressat de gatet i jugava a terra amb desenes d’altres gats; era ell qui rascava la porta quan el nen la va obrir i en veure l’estrany obrint, va voler esgarrapar-lo amb les seves urpes de drap mentre miolava enfadat com un brau afònic. Havia perdut definitivament el cap. La casa era una capsa de sorra gegant per a gats i ell mateix s’havia transformat en un.

La gent del barri va ser comprensiva i no el van fer tancar. Al contrari. Un cop a la setmana li canviaven la sorra de la casa, airejaven les habitacions i posaven aigua fresca als bols que hi havia pel terra. El vell dels gats roncava amb delit i es refregava contra les cames dels visitants. I va ser així com va acabar els seus dies, entre gats, com sempre havia viscut, però sent un més de la colla. I no us en rigueu, crec que realment va ser capaç de trobar la felicitat.