De camí cap a casa em crida l’atenció un núvol de tempesta. És petit però perfecte en la forma i el color. De tant en tant s’il·lumina fugaçment. I el millor de tot és que fa un sol espatarrant, només aquest núvol trenca la monotonia blavosa del cel primaverenc.
I a mesura que m’hi acosto me
n’adono de que el núvol sembla que està a sobre del meu barri. És més, sembla
que està a sobre del meu carrer. Diria que està just al damunt de casa meva.
Deixo el cotxe a l’entrada del jardí
i plou a bots i barrals. Avui és un d’aquells dies. Sospiro resignadament al
recordar que m’he deixat el paraigua a l’oficina.
Ivan Bonache, juny 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada