dimarts, 31 d’octubre de 2017

Condemnat!


Ha passat la nit en vetlla. El cel clareja quan comença a vestir-se amb mans tremoloses. Té les hores comptades. Quan li posen el nus al coll li costa empassar. Al patíbul tots els ulls estan clavats en ell, expectants. El botxí, sever, li fa un sermó insofrible. Que no el facin patir més! La por el paralitza, no pot respirar, però l’àngel al seu costat el mira i somriu. Ha arribat el moment. Vençut per la crua realitat, fent el cor fort, accepta el seu destí i amb un fil de veu exclama: - Sí vull!


Relat guanyador del VIIè Premi de Microrelats de Por Uuh! - Biblioteca Central d'Igualada

Ivan Bonache, octubre 2017

dijous, 29 de juny de 2017

O!


Quan vaig passar pel parc, de camí a casa, la vaig veure a terra. Em vaig quedar allà dempeus mirant-la sense entendre. Quants dies feia que se m’havia extraviat? Estava en un angle estrany, una mica més enllà de la meva ruta habitual. Segurament algun animal s’havia entretingut amb ella i l’havia allunyat de la vista dels nens que hi juguen diàriament. Alleujat per haver-la recuperat sana i estàlvia em vaig veure en un atzucac inesperat: de quina manera l’havia de restituir dins del meu lèxic? Per una altra banda, estava meravellat d’haver esquivat la necessitat d’emprar-la i que la gent seguís entenent el que els hi deia. Vaig reprendre la marxa jugant amb ella a la mà i, ves a saber per què, se’m va esmunyir i va caure per la claveguera. Vaig riure de la meva malastrugança i vaig fer via cap a casa perquè se m’estava fent tard. Ara la meva muller està encantada amb mi perquè quan em demana el que sigui sempre li dic que sí.



Ivan Bonache, novembre 2016

dissabte, 8 d’abril de 2017

Res a celebrar


            L’avi acotxa al nen amb tendresa. El nen està feliç perquè l’endemà no ha d’anar a escola. Es commemoren els 524 anys de l’arribada de l’home a Mart un 12 d’octubre de 2492. Li fa un petó al front i se’n va a l’habitació. No ha sopat, no té gana. La filla està amoïnada per la seva salut.
 Es mira les mans arrugades per l’edat i sospira. Vull ser astronauta, li ha dit el nen. Quan Cristopher Columbus i els seus homes van aterrar amb el seu coet a Mart es pensaven que trobarien un planeta erm però, contra pronòstic, es van trobar amb una petita civilització que no va ser capaç de sobreviure als virus i les bactèries que portaven els humans. El 90% de la població va caure víctima de les epidèmies i els supervivents van ser reclosos en guetos per la seva seguretat. En pocs anys, el darrer marcià va morir en la misèria i l’oblit.

Se li acaba el temps. Necessita trobar un hoste compatible o morirà amb el cos que habita. Sospira de nou. No recorda quants anys fa què no ha contactat amb cap altre de la seva espècie. Està cansat. Es fica al llit i tanca els ulls. Demà serà un altre dia. Un dia amb res a celebrar.




Ivan Bonache, abril 2017

dissabte, 25 de març de 2017

Amollar llast


Es van enlairar a la vida amb el somriure dels inconscients, meravellats per la immensitat de l’horitzó i la fragilitat del matí.
Pujar va ser fàcil, però van entendre, potser massa tard, que no tenien el control: anaven allà on volia el vent. Però tot era tan bonic! Com despertar si ni tan sols ets conscient de que estàs somiant?
A mig camí d’enlloc van començar a perdre alçada i el cel es va enfosquir. Ell es va enfadar, com sempre, i ella, sense dir res, va obrir la bossa i va començar a llançar al buit les fotografies d’aquells anys compartits, les avorrides tardes de diumenge, les nits d’indiferència i aquelles banyes que ell li va posar amb una companya de feina. Però continuaven caient.
Es van desfer de la geometria dels petons, de la química sexual, de la irracionalitat de l’amor, de la complicitat dels somnis compartits i de les contradiccions consentides. Tot allò que els hi havia fet nosa durant tants anys va anar caient al buit, però continuaven perdent alçada.

Llavors es van mirar l’un a l’altre com no ho havien fet des de feia massa temps i, agafats de la mà, van saltar precipitant-se a l’abisme de l’oblit fent-se cada cop més petits, petits, petits, fins a convertir-se en un punt i final i desaparèixer per sempre.


Ivan Bonache, març 2017

dissabte, 25 de febrer de 2017

L’herència


Quan el pare va ingressar a la residència l’Alzheimer ja havia causat estralls en la seva personalitat. El doctor em va recomanar exercitar la memòria a curt termini amb estímuls positius, imatges, jocs, qualsevol cosa que l’ajudés a sortir del cercle viciós del record repetitiu.
El pare sempre ha estat un home molt reservat i no hauria permès mai que ningú tafanegés entre les seves coses, però era necessari i ho vaig fer. Així va ser com vaig descobrir la seva col·lecció. Mai no ho hagués pensat d’ell, però, de sobte, tot va encaixar. Aquella troballa va donar lloc a una millora notable en l’estat del pare i em va ajudar a no deixar-me portar pel desànim que comporta enfrontar-se amb una malaltia tan destructiva.
Ara, quan busco noves peces, intento seguir els seus criteris amb la màxima exactitud, com si ho fes ell mateix. I tot i que al principi em va costar força, ara em sento tan còmode que de vegades oblido que la col·lecció no és meva.

Però no pateixis, estarem llestos de seguida. No sentiràs res. Pensa que demà quan li porti el teu ull en aquest petit flascó somriurà tímidament i farà que sí amb el cap. El conec molt bé, aquest to blavós és el seu preferit.

Ivan Bonache, febrer 2017

dilluns, 6 de febrer de 2017

Cendra


Tanca la porta amb molta delicadesa i es queda dempeus al replà dubtant si baixar per l’escala o per l’ascensor. Es decideix per l’escala i baixa amb molta calma, com si comptés el nombre d’esglaons. En arribar a baix treu un paquet de cigarretes de la butxaca, es posa una a la boca i l’encén abans d’obrir el portal. Baixa per la rambla esquivant gent atrafegada, mirant aparadors i girant-se, de tant en tant, per contemplar la cadència rítmica d’alguna dona bonica.
Olora el mar abans de veure’l. Uns núvols blancs i grisos esquitxen l’horitzó. El mar té el color dels seus pensaments. Agafa el paquet de cigarretes i contempla la imatge grotesca que pretén treure-li el mal hàbit o, potser, tan sols neguitejar-lo. De nou li ve la tos. Escup a un costat i s’encén la penúltima. 
Deambula pel passeig marítim redescobrint racons que ha vist milers de vegades. La soledat és més punyent entre la multitud, però li agrada. Quan mira el rellotge se n’adona que les busques reculen irònicament. Té ganes de beure una cervesa.
Badocant arriba a casa. És tard. Treu la darrera cigarreta i llença el paquet aixafat a la paperera. Obre la porta i ella el ve a trobar i el besa. Què t’ha dit el doctor?, li pregunta. Ell, sense dir res, aparta la mirada i s’atansa al cendrer ple de burilles. Aixafa la cigarreta que penjava fa uns instants dels seus llavis mentre sent que alguna cosa dins seu s’està esquerdant lentament.


Ivan Bonache, febrer 2017

dimarts, 17 de gener de 2017

La roda infinita


La mort, per previsible que sigui, no deixa de ser dolorosa. La vida és així, em deien, sigues forta, però jo no volia ser-ho, no em donava la gana, ningú tenia dret a dir-me què sentir.
Els darrers dies a l’hospital van ser molt durs. Es va anar fent petita fins a desaparèixer. Si hagués pogut me l’hagués amagat en una butxaca, com un ocellet ferit, i l’hagués portat al carrer perquè morís lliure sota el cel blau i no tancada entre aquelles horribles parets grises.
Veure-la de cos present, al contrari del que havia temut, em va asserenar: semblava adormida, tranquil·la, com si d’un moment a un altre s’anés a aixecar per fer-me una moixaina.
Quan els pares van buidar casa seva, se’m va fer un nus a la gola. Tot em recordava a ella i res no me la tornaria. I allà la vaig veure, en un racó del cobert, plena de pols i una mica oxidada: la meva vella bicicleta. En agafar el manillar em van venir a la ment mil imatges: els carrers sense asfaltar, els amics, els jocs, l’estiu, aquella caiguda quan em van haver de posar cinc punts al cap. Què curiosa és la memòria, com pot amagar anys i vivències en un racó i de sobte, amb l’estímul oportú, deixar-ho anar tot en un devessall incontrolable.

I de sobte, el plor per un genoll pelat em treu de les meves cabòries. La meva petita ha caigut de la bici. Li amanyago els cabells, li faig un petó al front i li dic que torni a jugar, que no ha estat res.

Ivan Bonache, gener 2017